Avui volia fer una foto d’una “trampilla” d’Aigües de Barcelona pintada de vermell que hi ha a un carrer de Barcelona. D’aquest color, ben rodona, i sobre una mar de rajoles grises, semblava el sol sortint de matinada.
Clic-cloc. Se m’han colat aquestes cames de dues dones.
L’esborro?
El primer pensament ha sigut el d’esborrar la foto: he vist la meva parella fent alguna de les seves observacions lacòniques.
Però no he pogut.
És una foto bonica, i no sé per què.
Millor no analitzar
Sempre he tingut grans dificultats per expressar perquè m’agraden les coses. Quan he donat una raó me n’adono de seguida que he dit una tonteria. En el millor dels casos he dit una desena part de la veritat.
No sé si això em passa només a mi, però m’agrada no esbrinar els motius pels quals m’agrada una cosa. A la que poso el cap a treballar perdo de vista l’essència de la cosa.
Gaudir o expressar?
És com quan poses la cara al primer sol de la primavera. A la que dius a algú “què bé s’està al sol” deixas de gaudir del sol de debò. Fins i tot pots entrar en una conversa de tòpics: què bé es viu al nostre país, la cultura mediterrània, el sol com antidepressiu… I això és un problema perquè sóc un entusiasta de comentar les coses agradables, però començo a sospitar que les coses es frueixen diferent si ho fas en solitari. O gaudeixes o comuniques.
Al final he pogut fer la foto que volia. Però m’agrada més l’altra. Per què? No ho sé.
Badar
Tenim un mot català boníssim: badar. Pràcticament no s’utilitza, perquè de petits ens ho van deixar ben clar: no badis!
Ara molt poca gent bada.
Però badar és una necessitat de la persona. És quan els pensaments s’han desenfocat tant que s’esvaieixen; llavors deixen pas a una percepció nítida. Són aquells moments en que la remor d’una font sembla fer-nos pesigolles al clatell… I la vida somriu.
Oscar Bosch 