Fa un parell d’anys o tres acostumava a portar una càmara sempre a sobre. Normalment una compacta, però de vegades també la reflex. Fins i tot sortia amb les càmeres analògiques manuals, de pel·lícula, que encara conservo; en tinc dels anys 50, 60 i 70.
Postaletes
De sobte em vaig cansar. No sé si va ser l’iPhone o un curs que vaig fer que em va desmotivar una mica. Sembla ser que tohom és capaç, avui dia, de capturar bones fotos fàcilment, que del que es tracta ara és de construir històries o de presentar un grup d’imatges que mostrin una idea, una perspectiva, un estat d’ànim… I jo continuo amb les meves fotos “postaleta”. Una per una, desvinculades les unes de les altres, desfilen com una columna de tímids silenciosos.
Malgrat tot, de vegades la mà encara se m’enganxa a una càmara i l’haig d’agafar. Si és de les antigues em fascina la precissió mecànica de la màquina: el metall, les molles, la roda del diafragma, els engranatges, l’obturador, tots aquells cargols diminuts… Clock El so de l’obturador!! Si és digital m’emociona la circuiteria, l’exercici de nanotecnologia, la vida lluminosa dels indicadors i de la pantalla, i la sensació de poder disparar lliurement sense descans fins que s’acabi la bateria… I acabo tornant amb una foto.
Oscar Bosch 