Pagant per anar a la guerra

No sé quins són els programes que tenen més audiència. No sé quants ingressos generen. No sé qui els mira. No sé qui els fa. No sé de què parlen.

Però sí sé que qualsevol ésser humà que vegi aquest mini-documental de set minuts i mig ho preferirà a qualsevol altra cosa que pugui trobar en la televisió.

Les peripècies professionals del periodista Antonio Pampliega per sobreviure en l’exercici de la seva carrera, precisament en el més noble dels seus gèneres, fan reflexionar. Estic convençut que les mateixes audiències que avui debaten les seves emocions més primitives enfront de la telebasura, les mateixes persones, estarien avui compadint al jove Sirià dels últims minuts d’aquest reportatge si haguessin tingut l’oportunitat. I prenent actituds i iniciatives en favor de la pau; qualsevol pau. Perquè la història d’aquest petit Enees de quinze anys encén alguna cosa dins de tots nosaltres.

Crec que la unió de totes les persones de bé enfront del dolor dels seus semblants esborra classes socials, ideologies, idiomes, religions, tendències, inclinacions… ens fa iguals i ens deixa completament nus en aquesta petita boleta blava que sura a la seva sort en l’Univers. Veient les coses així, comprenc que la igualtat, la pau, la justícia, la llibertat no són lluites, són les conseqüències de l’amor; i aquest és l’única raó de la nostra existència. Ho veus tu així?

PD: Vull agrair a Quesabesde.com l’oportunitat d’haver vist aquest reportatge.

 

 

Pagando para ir a la guerra

No sé cuáles son los programas que tienen más audiencia. No sé cuántos ingresos generan. No sé quién los mira. No sé quién los hace. No sé de qué hablan.

Pero sí sé que cualquier ser humano que vea este mini documental de siete minutos y medio lo preferirá a cualquier otra cosa que pueda encontrar en la televisión.

Las peripecias profesionales del periodista Antonio Pampliega para sobrevivir en el ejercicio de su carrera, precisamente en el más noble de sus géneros, hacen reflexionar. Estoy convencido de que las mismas audiencias que hoy debaten sus emociones más primitivas frente a la tele basura, las mismas personas, estarían hoy compadeciendo al joven Sirio de los últimos minutos de este reportaje si hubieran tenido la oportunidad. Y tomando actitudes e iniciativas en favor de la paz; cualquier paz. Porque la historia de este pequeño Eneas de quince años enciende algo dentro de todos nosotros.

Creo que la unión de todas las personas de bien frente al dolor de sus semejantes borra clases sociales, ideologías, idiomas, religiones, tendencias, inclinaciones… nos hace iguales y nos deja completamente desnudos en esta pequeña bolita azul que flota a su suerte en el Universo. Viendo las cosas así, comprendo que la igualdad, la paz, la justicia, la libertad no son luchas, son las consecuencias del amor; y éste es la única razón de nuestra existencia. ¿Lo ves tú así?

PD: Quiero agradecer a Quesabesde.com la oportunidad de haber visto este reportaje.