El gran salt

Escric això com a reflexió a partir d’un article de Quim Monzó a La Vanguardia, sobre un noi que va saltar al mar amb el seu cotxe i amb els seus amics dins, perquè es va emprenyar.

I ara provant el pixlr-o-matic

Si en el post anterior provava l’Instagram, una aplicació per fer fotos amb filtres i compartir-les mitjaçant l’iPhone, ara toquinejo una mica el pixlr-o-matic.
Pixlr és un editor fotogràfic online i gratuit que tracta d’emular una versió molt simplificada de Photoshop. Va molt bé si estàs fora i al portàtil no tens forma d’editar i postprocessar imatges.

Provant l’Instagram

Instagram és una aplicació bastant interessant per l’iPhone. Bàsicament consisteix en una sèrie de filtres per aplicar a la càmera d’aquest fantàstic smartphone, juntament amb la possibilitat de guardar les fotos directament en el teu compte de Flickr, publicar-les al teu Facebook o Twitter, etc. Es tracta de veure moltes fotos d’altres usuaris, inspirar-se, provar, disparar i compartir.

Quins ous!

Fa temps vaig sentir el consell de que els ous ferrats s’havien de fregir amb oli de girasol si és que es volen amb la clara cruixent i daurada, i el rovell romangui tou.

La raó és que aquest tipus d’oli triga més a cremar-se que el d’oliva. Això permet introduir l’ou a la paella quan l’oli està molt més calent. És llavors quan la clara fa aquella explosiva evolució i es cou molt ràpidament, agafant el to daurat i la textura cruixent.

El corredor del Mediterrani

Ja està. La UE finançarà “el corredor del Mediterrani”.
No aprendran mai…

George i Martin

El 5 d’octubre s’estrena George Harrison: Living in the Material World. És un documental de Martin Scorsese sobre l’enyorat Beatle. No sé quan arriba als cinemes d’aquí (ni tan sols si arriba), però ja em moro de ganes de veure’l. Principalment perquè en George és un bon amic. I perquè el trobo a faltar, perquè estic enganxat a la seva música, perquè em fascina la seva personalitat. Perquè ojalà estigués aquí per tornar a canviar el món. Ja de passada es podia portar en John, perquè potser cal fer una mica de soroll.

Anem malament

Aquest tall de cinc segons ha estat vist més de 30 milions de vegades a Youtube. Jo mateix estic enganxat.

La vida és broma

I per passar plana ràpidament, oblidant el tema guitarra del post anterior, he demanat ajuda als Marx Bros.

No sé què en pensen Kubrik, Coppola, Kurosawa o Kieslowski d’aquesta seqüència. Potser no es considera cinema. Potser és alguna altra cosa… una cosa superior…
Sí, ja està! És una broma! La broma és vida. O la vida és broma.

Ara, amb música: Macaco

Glups! Avui arrisco una mica més en la meva presencia a la xarxa, doncs en aquest post penjo un arxiu d’àudio en el que toco la guitarra per sobre de la cançó Moving, d’en Macaco.

No sé si mai vaig tindre prestigi entre ningú, però sé perfectament que el poc que em pogués quedar pot esvair-se definitivament. En realitat, tots els meus amics m’han animat sempre en tot, però poc a poc han anat deixant de trucar-me.

Sigui com sigui, jo m’ho vaig passar bé amb la guitarra, i penso que em va sortir bé aquesta interpretació. Prou com per retirar-me en aquest punt de la meva carrera musical i no arriscar més.

Bo, jo us deixo aquí la cançó (merda, m’han posat publicitat, segur que s’adonen que serà un gran hit…).

Amor en temps de rinitis

Avui estic malament. Una rinitis aguda m’ha ancorat davant la tele. A través de la somnolència i d’uns ulls irritats, els debats d’Els Matins de TV3 desfilen davant meu de forma confosa. Hi ha interessos darrera l’acusació de violació contra Strauss-Kahn? S’han de castigar els insults dels futbolistes?

Cosa de dos

Arriba un moment en que la Pilar Rahola i en Josep Cuní s’enreden en una discussió sobre xarxes socials.
-Limites les teves opinions a mitjans que et paguen, doncs és la teva professió, per això no tens compte a Twitter i Facebook, diu ell.

En el seu més pur estil propi, ella renilla una resposta airada i llença sobre la taula la seva decepció envers l’amic i periodista, que corre, galant, a desfer el melentès. Acaven fent-se bromes, l’un sobre l’estil de l’altre. Un antagonisme d’allò més romàntic.

S’estimen?

A mi em recorda la sèrie Luz de luna, protagonitzada per en Bruce Willis i na Cybill Shepherd a la segona meitat dels anys vuitanta. S’enamoraran? Ara s’han barallat per un no res!! Ah, però ell està fet pols. Però és tan orgullós. I ella? Encara ho és més! Ara es troben plegats a una situació còmica; baixen veles però es mantenen ferms en llurs posicions… La distancia, l’atracció, la fricció. L’eròtica de l’ànima, més subtil que la del cos, al descobert.

Un casament mediàtic

Això em fa pensar que la Catalunya d’Els Matins -l’audiència s’entén-, potser està desitjant un casament. Un enllaç mediàtic amb segura repercussió a les xarxes socials.

Estic malament. Vull que s’adonin que estan enamorats. Vull que es facin una miqueta de mal, que s’abracin en directe i es facin un petó hollywoodiense. Les ebullicions de la rinitis no poden amagar el clamor del poble, llençat als carrers de Barcelona amb l’eufòria del 92.

Estic fatal! Aaaat-chís!

Sicília

Selinunte, Sicília

A l’estiu del 2008 vaig anar a fer un volt per Sicília amb un amic. L’illa és impressionant per la seva configuració orogràfica (es nota només d’arribar-hi amb l’avió: penya-segats vertiginosos, l’Etna…) però sobre tot per la seva riquesa artística. Grecs, romans, cartaginesos, normands, turcs, catalans… Els dos primers han sigut els que han deixat una emprempta més profunda, però tots, un rere l’altre, han fet d’aquesta terra un recó privilegiat pels amants del bon gust i la bona vida.

Volcà Etna, Sicília

Com deu ser Sicília a l’hivern? Inhospita? Ventosa? La veritat és que no ho sé, però si fos mínimament semblant a com la vaig conèixer ja m’estaria pensant d’anar a viure allà. La gastronomia enamora, la gent desconcerta… Bo, desconcerta a la primera trobada, marcada per la incertesa de les seves intencions. Un cop introduïts, els sicilians són acollidors, orgullosos, molt murris i, per contra del que semblaria pels arquetips, càlids, molt càlids. I més encara si vens d’algun altre lloc del Mediterrani. De debò, hi ha consciència de cultura comuna. És cert que al principi et poden dir que si som del mateix mar, que si tenim una cultura en comú, aviam si els compres la samarreta de rigor, però superat l’intercanvi (o no intercanvi), veus les similituds en el caràcter, el riure fàcil i la mirada franca de persones que es troben a les arrels ancestrals. Potser avantpassats nostres es van donar de bofetades a l’època de Pere el Gran, o es van trobar a Mesina, tot repostant per anar a Lepant.

Sigui com sigui, l’encant de Sicília està en la decadència dels seus palaus, en les flors que brollen de les esquerdes, en la sal i l’ombra, en el silenci i la quietud. Aviam quan hi puc tornar…

Si voleu fer una ullada a les fotos que vaig fer, i de pas sentir Triki triki, de Demis Roussos, aneu a la meva web de viatges.

Barcelona Bubbles

Em vaig comprar una càmara Lomo Eyefish II, que fa fotos com bombolles, i és divertit anar mirant les coses.

Funciona amb rodet i no té ni fotòmetre, raó per la qual no saps si estàs cremant o sub-exposant la pel·lícula. Saps que portes un rodet de 100, 200, 400 ó 800 ISO, que el diafragma és de f8 i que l’angle de visió és de 170º. Res més.

Les primeres fotos que he fet no són explosives, però al menys trenquen una mica la realitat. Sempre estic preocupat perquè només he après a fer fotos ben exposades, amb netedat, definició, etc. Tot sempre correcte. I amb aquesta Eyefish II estic trencant-ho tot.

Si les voleu veure cliqueu a la imatge.

Mudances

Moure trastos de casa és com remenar el sistema operatiu d’un ordinador. Canvies coses de lloc i l’estat d’ànim es modifica. Sempre que he endreçat a fons el meu apartament he acavat fent un te al costat de la finestra, tot gaudint de la netedat i l’ordre.

El procés a la inversa és més curios. De tant en quant se m’omple el cap d’idees (bones i dolentes), possibles projectes, preocupacions ocultes. Tot un tràfic d’emocions, pensaments i sentiments que provoquen un gran desordre interior. En aquests períodes casa meva acostuma a estar bastant desendreçada: roba per tot arreu, vint i pico plats, cassoles, gots i demés estris en precari equilibri a la cuina, pols… Acavo deprimit o agobiat de tant desordre interior i exterior. De sobte, un dia ho poso tot a puesto i, com a rèplica, el meu cap queda net d’interferències. Llavors tot està en pau.

Un gran canvi

Podeu imaginar, doncs, què ha soposat deixar l’apartament on he passat els últims deu anys. D’acord, he anat a viure amb la meva parella i els dos nanos, que els estimo moltíssim, i de fet ja portava un any en que poques vegades posava els peus a casa meva. Però això no esborra totes les coses que he viscut dintre d’aquelles quatre parets. Allà em vaig retirar a llepar-me les ferides d’una relació trencada. Allà em vaig guarir de tots els refredats, grips i gastroenteritis que vaig agafar. Allà vaig treballar a altes hores de la nit. Allà vaig fer el meu ambient amb les meves coses. Allà vaig cultivar el jardí de belles flors que entraven i sortien, fragants, delicades i orgulloses. Allà…

Hi ha hagut moments en que m’he sentit com un veritable malfactor encarregat de les feines més brutes: elimina tal persona, carrèga’t tal altre. He llençat coses que encara estimava però que no cabien a la meva nova llar compartida. He hagut de suportar la mirada incrèdula i punxant d’objectes que confiaven en mi, mentre els ficava a una bossa d’escombraries. Una gran part del meu passat a les clavagueres.

Quina ha sigut la rèpilca del meu cap? Aparentment cap, però… De sobte em vaig passar un matí plorant: els avis i tiets que ja no hi són, la vellesa i fragilitat dels pares. I jo fet un assasí de records!

Però una cosa és clara: la Núria, el Marc i la Senait em netegen el cor. Tant, que qualsevolr record que pugui sorgir queda enrera com l’escuma d’un vaixell que navega cap a l’aventura.

So

És possible tornar enrere? És la vida com una d’aquelles cintes de cassette que podies rebobinar? O és com un CD, saltant de cançó a cançó, de moment en moment sense un fil conductor? I si resulta ser com els mp3 d’internet, amb moments escollits i descarregats d’un metamón immaterial on es troba TOT?

És música la vida? És mort el silenci? No puc donar cap resposta. Què penses tu?

Bé,pensaré en veu alta. Allà tu si segueixes llegint.

Potser tenim assimilat que el moviment és vida i la quietud és mort. Menjar, caminar, ploure, fluir… Al principi va ser el verb!

Que el so és vida i el silenci és mort. Parlar, riure, insultar…

T’agradaria passar un dia sol al desert? Un dia sencer en el més absolut silenci. Després de tres hores pensant… quatre… nou… igual el cervell es cansa i comença a vagar en pensaments més interiors i lleus, més inconscients i imperceptibles… i com el fum s’esvaeixen… Què hi ha llavors? Què és el temps?

Penso, doncs existeixo. Però, si no penses deixes d’existir? Si penses en coses horribles, pateixes. Si penses en coses belles, sents benestar. Qui és l’autor dels pensaments? I l’espectador? Per què el teatre? És la por a estar morts el que ens fa moure’ns constantment per comprovar si estem vius?

I les emocions? Ens fan sentir vius. Però si no hi ha emocions, estem morts? I els sentiments?

Que no s’aturi la roda! Vinga va, més emocions, més reflexions, més sentiments. Que no s’acabi la festa!

És possible tornar enrere? És la vida com una d’aquelles cintes de cassette que podies rebobinar? O és com un CD, saltant de cançó a cançó, de moment en moment sense un fil conductor? I si resulta ser com els mp3 d’internet, amb moments escollits i descarregats d’un metamón immaterial on es troba TOT?

És música la vida? És mort el silenci? No puc donar cap resposta. Què penses tu?

Bé,pensaré en veu alta. Allà tu si segueixes llegint.

Potser tenim assimilat que el moviment és vida i la quietud és mort. Menjar, caminar, ploure, fluir… Al principi va ser el verb!

Que el so és vida i el silenci és mort. Parlar, riure, insultar…

T’agradaria passar un dia sol al desert? Un dia sencer en el més absolut silenci. Després de tres hores pensant… quatre… nou… igual el cervell es cansa i comença a vagar en pensaments més interiors i lleus, més inconscients i imperceptibles… i com el fum s’esvaeixen… Què hi ha llavors? Què és el temps?

Penso, doncs existeixo. Però, si no penses deixes d’existir? Si penses en coses horribles, pateixes. Si penses en coses belles, sents benestar. Qui és l’autor dels pensaments? I l’espectador? Per què el teatre? És la por a estar morts el que ens fa moure’ns constantment per comprovar si estem vius?

I les emocions? Ens fan sentir vius. Però si no hi ha emocions, estem morts? I els sentiments?

Que no s’aturi la roda! Vinga va, més emocions, més reflexions, més sentiments. Que no s’acabi la festa!

És possible tornar enrere? És la vida com una d’aquelles cintes de cassette que podies rebobinar? O és com un CD, saltant de cançó a cançó, de moment en moment sense un fil conductor? I si resulta ser com els mp3 d’internet, amb moments escollits i descarregats d’un metamón immaterial on es troba TOT?

És música la vida? És mort el silenci? No puc donar cap resposta. Què penses tu?

Bé,pensaré en veu alta. Allà tu si segueixes llegint.

Potser tenim assimilat que el moviment és vida i la quietud és mort. Menjar, caminar, ploure, fluir… Al principi va ser el verb!

Que el so és vida i el silenci és mort. Parlar, riure, insultar…

T’agradaria passar un dia sol al desert?. Un dia sencer en el més absolut silenci. Després de tres hores pensant… quatre… nou… igual el cervell es cansa i comença a vagar en pensaments més interiors i lleus, més inconscients i imperceptibles… i com el fum s’esvaeixen… Què hi ha llavors? Què és el temps?

Penso, doncs existeixo. Però, si no penses deixes d’existir? Si penses en coses horribles, pateixes. Si penses en coses belles, sents benestar. Qui és l’autor dels pensaments? I l’espectador? Per què el teatre? És la por a estar morts el que ens fa moure’ns constantment per comprovar si estem vius?

I les emocions? Ens fan sentir vius. Però si no hi ha emocions, estem morts? I els sentiments?

Que no es pari la roda! Vinga va, més emocions, més reflexions, més sentiments. Que no s’acabi la festa!

Gaudir

A continuació reprodueixo un tros d’un llibre titulat Flow, de Mihaly Csikszentmihalyi (no és broma, és el seu cognom real i m’ha costat un ou copiar-ho). Em sembla interessant perquè centra l’atenció en les activitats que provoquen plaer, ja sigui el treball, les aficions o fins i tot les relacions.
Per acompanyar el text afegeixo fotos decididament amateur…

Aficionados y profesionales

Algunos individuos prefieren especializarse y dedicar toda su energía a una actividad, esperando así alcanzar niveles casi profesionales en su ejercicio. Y tienden a despreciar a cualquiera que no sea tan hábil y tan dedicado a su especialidad como ellos. Otros prefieren la variedad en sus actividades, lograr todo el disfrute que sea posible de cada una de ellas sin llegar a ser necesariamente un experto en ninguna. Hay dos palabras cuyos significados reflejan nuestras actitudes hacia los distintos niveles de compromiso en las actividades físicas o mentales. Estos términos son amateur y dilectante. Hoy en día estas etiquetas son ligeramente despreciativas. Un amateur o un dilectante es alguien no lo bastante diestro, una persona que no debe ser tomada muy seriamente, alguien cuyo rendimiento no alcanza las normas profesionales.

Pero originalmente, amateur proviene del verbo latino amare, “amar”, y se refiere a una persona que ama lo que hace. De forma parecida, diletante, del latín delectare, que significa “encontrar delicia en”, era alguien que disfrutaba realizando una actividad determinada.

Los significados más antiguos de estas palabras, por lo tanto, atendían a las experiencias en lugar de a las realizaciones: describían las gratificaciones subjetivas que obtenían los individuos al hacer las cosas, en vez de puntuar lo bien o mal que las realizaban.

Nada ilustra tan claramente nuestras actitudes cambiantes hacia el valor de la experiencia como el destino de estas dos palabras. Hubo un tiempo en que era admirable ser un poeta amateur o un científico diletante, porque significó que la calidad de vida podría ser mejorada al ocuparse en tales actividades.

Pero el énfasis se ha volcado cada vez más en valorar los comportamientos en vez de los estados subjetivos; lo que se admira es el éxito, el logro, la calidad del rendimiento en vez de la calidad de la experiencia. Consiguientemente, ha llegado a avergonzar ser llamado un diletante, incluso aunque para ser un diletante haya que lograr lo que más cuenta: el disfrute que nos proporcionan las propias acciones.

El capítol continua advertint, no obstant això, del perill que aguaita al treball amateur o dilectant quan pretén aconseguir un nivell professional i dictar sentències. Concretament recorda com lingüistes, etnòlegs, geògrafs i d’altres científics amateur van poder arribar a justificar, durant els anys 30, una cosa tan desviada com la superioritat d’una raça. Actualment l’equivalent, innocu, seria la proliferació d’experts en pseudociències més disposats a trobar un modus vivendi que a gaudir d’una activitat.
Si m’ha semblat interessant reproduir aquest text és perquè molt freqüentment, en les meves aficions, em jutjo (de vegades severament) més pels resultats que pel plaer de l’activitat en si, ja sigui escrivint, fent fotos o tocant la guitarra. Et passa a tu?